Motivació

Segurament una de les parts mes importants de qualsevol esportista. Pots tenir moltes qualitats per fer esport, però sense motivació no es va enlloc. No es possible fer entrenaments durs sense que hi hagi motivació, no es pot rendir al màxim sense motivació...
Quan portes 20 anys anant en bici i has fet tantes coses, rutes de tot tipus, per tants i tans llocs, curses, tantes curses! Vas trobant nous reptes i son els que et fan seguir entrenant, però algunes vegades et quedes encallat, segueixes passant-ho be amb la bici, però no tens cap cuc que et faci sortir a entrenar i esforçar-te per millorar.
En tant de temps, els grups amb els que surts també canvien, les motivacions no tenen de ser les mateixes per a tothom, ni per sempre i per aixo cada un va agafant el seu camí. Es que hi ha tantes coses que es poden fer amb la bici i de tantes maneres!

El canvi mes important en la meva vida com a biker, va venir al conèixer al Xavi.

Ell va ser el culpable del meu primer Iron Bike, i aquell primer IB (ja fa 12 anys d'això!)) em va canviar la manera de veure el MTB. Entrenaments, curses, moltes hores sobre la bici i amb un objectiu clar, tornar al Iron i millorar la meva classificació. Al quart intent vaig aconseguir un top10 a la classificació general, va ser dur, molt dur però es genial quan veus que tots els esforços es transformen en resultats.
L'any següent es quan em vaig trencar el peu i va anar seguit de molts canvis en la meva vida. Molt temps parat, tornar a caminar, que em va costar una bona colla de mesos, la separació, el canvi de feina...
Aquí un altre canvi molt important, per fi vaig aconseguir treballar en un lloc que em motivava, una feina que m'agradava. Podia sortir als mig dies en bici, no com abans que tenia de sortir a entrenar de nit i aixo va fer menys difícil tornar als entrenaments. En aquells moments, l'objectiu era aconseguir tornar a poder fer les rutes que m'agraden i de cop va sortir el Marc.

D'alguna manera el culpable de que tornes a les curses i que tot hi desanimar-me molt a les primeres, per que en els trams on em tenia de baixar de la bici era "home mort", vaig tornar a passar-ho molt be sobre la bici. I també amb ell va ser quan varem contactar per primer cop amb una parelleta de gloveros que els hi anava la marxa. L'Ada i el Santi, una parella de Sabadell, que cada dia que es pujaven a la bici era per fer mes de 100km. Quin dos tronats!,
Amb els anys, els gloveros ja no ho son tan, les sortides junts cada vegada eren mes i per poder seguir el seu ritme era necessari tornar a entrenar de valent. Aixi que, aquí tenim els nous culpables de que la meva persona tornes a pensar en entrenar i tingues un objectiu, poder anar amb ells de "marxa".

En veritat no son tan lletjos eh!

I després d'un munt d'aventures junts, va i s'apunten al IB. Llastima de no poder anar amb ells i sort que hi volen tornar. Ja tinc un objectiu amb cara i ulls, tornar a Italia 5 anys després i ser finishers d'una de les curses mes dures del mon!

Entre tot aixo, el que no canvia i sempre hi es:

- Be, ja me cansat d'ajuntar lletres. Unes fotos del finde passat i cap a entrenar ;)

Si es que es te de ser glovero per no saber muntar la roda sense girar la bici!

Ah, i avui a entrenar amb aquesta maquina!

Niner One9