El repte + la mes que merescuda recuperació.

Terra de maquis:
A partir del 13 i algu el resum de la cursa.
http://www.esport3.cat/video/4144590/Programa-22-de-Juny

Be, ja esta fet i tot i no estar tot el content que m'agradaria estar, si que es veritat que ha sigut una cursa amb una duresa fora del normal i que per com vaig començar, dons al final tampoc ha estat tan malament i tinc d'estar mes que content del meu rendiment.

Anava amb l'intencio de donar una mica mes de guerra, però  a la primera pujada on tenia de poder anar una mica cap endavant, les sensacions varen ser molt dolentes. En cursa em va decepcionar i amb tot el que faltava, no tenia gens clar de poder acabar en masses bones condicions.
Tot te la seva part positiva, i gracies a aixo i a una incidència mecànica del Jordi, varem fer un grupillo prou macu i la resta de l'etapa es va fer mes suportable. Aixo si, jo contava les pujades per globus. Que malament!  Sort de la companyia i de la ruta, que feien impossible tenir ganes de plegar.

La calor va ser insuportable, i el recorregut molt trencacames va fer la resta. El primer dia hi varen haver moltes baixes i la veritat es que tal hi com va anar el dia, encara en varen ser poques. Sort que els que es varen atrevir a participar, s'havien preparat be el repte, per que podria haver sigut  tot una carnisseria.

El segon dia vaig sortir amb la colla, però com tenia previst ja abans de començar, tocava anar mes tranquil, i després de la primera pujada vaig esperar a l'Ada i la vaig acompanyar el que quedava de cursa.
 Quina maquina ella. El dissabte va punxar 3 cops,va trencar la patilla de canvi i va tenir de passar cada cop a les altres noies que corrien. Al bus que ens duia a la casa de colonies on varem passar la nit, va ser tot un espectacle veure com se li enrampaven els dits dels peus. Diumenge nomes varem punxar un cop, i em va sorprendre que no es poses gens nerviosa. En fi, tan ella com el Dani (segon classificat de la general) son Bestiar que menja apart. Increïbles!

Com també menja apart la organització d'aquesta cursa. Fa mes de 20 anys que vaig a curses de tot tipus, i pocs organitzadors tenen capacitat d'acostar-se al nivell d'ells. Un aplaudiment mes que merescut!

-Després de la proba, tenia clar que em tenia de recuperar be. Prefereixo no anar del tot fi al Iron, que anar-hi arrossegant segons quins problemes.
Aixi que la setmana seguen vaig descansar a dies alterns i els dies que sortia en bici, sortia tranquilament amb la S.S
Una sortida per carretera i una nocturna amb els amics de BiciOci.

Les fotos son "robades" del FB de BiciOci. http://www.facebook.com/media/set/?set=a.3605404332191.238957.1186129142&type=1

 El finde vaig deixar la Jet9RDO a un noi que la volia provar, aixi que també vaig sortir amb la Single.  Dissabte cap a Sabadell on m'esperava el Santi per fer una rutilla:

Al acabar ens esperava el Ru per fer uns entrepans i unes clares. I tornar cap a casa... quin palizon! Amb la S.S es fa prou llarg el tram de Sabadell a Caldes. Com no en tenia prou, a la tarda vaig baixar a Granollers i aixi ja m'hi quedava per el sopar de Sant Joan i a dormir per a fer alguna ruta per la zona diumenge.
La ruta que tenia planejada era guapa, però ja al poc de començar vaig veure que era massa per la meva setmana de descans, aixi que la vaig canviar una mica i la One9 i jo varem acabar remullant els "peus" al riu.

Al final per aixo, em va sortir una bona quilometrada el finde. Aixi que tot i ser prou tranquil, va esta be.

Aquesta setmana, tot i ja no ser de recuperació, també estic sortint dia si, dia no. Les plantes dels peus amb aquesta calor les tinc escaldofades, i no hi ha manera de millorar. Aixi que el millor serà anar em compte i no passar-me. A veure si amb les cremetes i els mimitos aconseguim arribar a Italia amb tant poques molèsties com sigui possible.

Per acabar, ahir vaig estrenar unes fantàstiques bieles X.0 amb uns plats 36-22, que em tenen de permetre anar una mica mes "sobrat" a les pujades mes llargues i/o dures i que de ben segur agrairé durant l'IB. L'estrena va ser prou bona, pero la proba de foc es aquest dissabte.
La setmana que ve us tindre informats de la burrada que em preparat amb un dels Maquis VIP.

A per un dels reptes!

Be, ja no queda practicament res per començar Terra de Maquis, un dels reptes que tinc per aquest 2012.

Les ultimes setmanes he entrenat força i estic una mica cansat, espero que d'aquí a dissabte les cames ja tornin a estar millor, i si no, dons tampoc passa res, tardaré una micona mes i ja esta. :)

Entre les ultimes activitats, hi han 2 que em varen fer prou gracia.

La fira de Test the best ( que organitzava la revista Bike per el seu 20 aniversari ) i on entre altres activitats, hi havia una marato d'uns 42km que vaig corre amb la One9 de la foto.

Ja m'agrada anar a Madrid de tan en tan. Veig als amics que viuen lluny i ens passem el dia parlant i veien bicis. Genial! La pega es que aquests dies no puc entrenar i aixo mai pot ser bo. Aquest cop per aixo, com ja teníem previst que seria una fira mes tranquil·la que Festibike, em vaig apuntar a la cursa de diumenge.
Ens enduiem 2 bicis a la Fira, aixi que tenia de corre amb una de les 2. Una Jet9 RDO (molt similar a la meva) i una One9 rigida i singlespeed (res a veure amb la meva) aixi que estava clar, la One9!
Els dies abans vaig estar preguntant per el recorregut i per el que em deien, no podia ser mes equivocada la opció rígida sinlge, però vaig pensar que 42km per malament que em fossin, tampoc podia tardar tan.
Total, la sortida com sempre (molt endarrerit), mica en mica anar passant gent fins que de cop em diuen que vaig el 20. Carai!  La bici anava estupenda. Lleugera,rapida... a les pujades no parava d'agafar gent, i en alguna de les baixades mes tècniques també! El pitjor eren els trams plans, on un plat mes gros m'auria anat genial, igual que en algunes baixades de pista, on la gent em passava a fondo. De pujades en vaig fer 2 a pota, però quan em baixava, mirava enredera i els demés també anaven a peu, aixi que tampoc hi perdia tant.
Al final 2hores 30 i setè a la classificació general.

-L'altre aventura que em fa especial gracia, es la pujada al Balandrau que varem fer aquest diumenge passat amb els amics de l'Escapa.
Feia anys que volíem pujar-hi i ja anava siguen't hora.

Que macus nosaltres!

-Entre Madrid i el Balandrau (apart d'entrenar molt com ja he dit) vaig anar amb el Sergi a fer la tramunbike. No es tan emocionant com les altres aventures, pero la cursa en si va ser genial. Un recorregut molt dur, tot ple de corriols i trialeres de les que posen els pels de punta. Al menys a mi.
Com el Sergi quan va fer l'inscripcio no va comprar el billet de bus, varem fer la burrada del mes.
A quarts de 5 del mati baixava amb la bici cap a Bigues, on amb el Sergi aniríem cap a Salt que es on acaba la tramunbike. Aixi que deixem la furgoneta i a 3/4 de 6 començàvem a pedalar cap a Les Presses, que es d'on surt la cursa. Arribem amb el temps just per recollir els dorsals i començem a pedalar, però ja amb 50km a les cames.
Després de la primera baixada ens varem perdre un grupet, però finalment varem recuperar el traçat i aixi seguir amb el recorregut. Tenia les cames prou trinxades i sort que les baixades em feien treure un somriure, per que encara auriem patit per acabar.
Al final una posició molt discreta, però esta clar que no era el nostre objectiu arribar dels primers.
En total ens varen sortir uns 110km i fins dimecres no vaig ser capas de tornar a pujar a la bici.

Mes... si, a Madrid, apart de veure i remenar les noves rodes i forquilles de Formula, vaig estrenar un dels nous sillins d'Ergon. M'encanta!

I ja per acabar, dir que conec a l'Ada, el Dani Llorens i al Pau Zamora. Que últimament han col·leccionat un grapat de podis i segur que en breu en cauran mes. Seguiu aixi!

A per Terra de maquis! He de dir que fotia molts anys que no estava aixi de nerviós per una cursa, quina emoció!  :)

Motivació

Segurament una de les parts mes importants de qualsevol esportista. Pots tenir moltes qualitats per fer esport, però sense motivació no es va enlloc. No es possible fer entrenaments durs sense que hi hagi motivació, no es pot rendir al màxim sense motivació...
Quan portes 20 anys anant en bici i has fet tantes coses, rutes de tot tipus, per tants i tans llocs, curses, tantes curses! Vas trobant nous reptes i son els que et fan seguir entrenant, però algunes vegades et quedes encallat, segueixes passant-ho be amb la bici, però no tens cap cuc que et faci sortir a entrenar i esforçar-te per millorar.
En tant de temps, els grups amb els que surts també canvien, les motivacions no tenen de ser les mateixes per a tothom, ni per sempre i per aixo cada un va agafant el seu camí. Es que hi ha tantes coses que es poden fer amb la bici i de tantes maneres!

El canvi mes important en la meva vida com a biker, va venir al conèixer al Xavi.

Ell va ser el culpable del meu primer Iron Bike, i aquell primer IB (ja fa 12 anys d'això!)) em va canviar la manera de veure el MTB. Entrenaments, curses, moltes hores sobre la bici i amb un objectiu clar, tornar al Iron i millorar la meva classificació. Al quart intent vaig aconseguir un top10 a la classificació general, va ser dur, molt dur però es genial quan veus que tots els esforços es transformen en resultats.
L'any següent es quan em vaig trencar el peu i va anar seguit de molts canvis en la meva vida. Molt temps parat, tornar a caminar, que em va costar una bona colla de mesos, la separació, el canvi de feina...
Aquí un altre canvi molt important, per fi vaig aconseguir treballar en un lloc que em motivava, una feina que m'agradava. Podia sortir als mig dies en bici, no com abans que tenia de sortir a entrenar de nit i aixo va fer menys difícil tornar als entrenaments. En aquells moments, l'objectiu era aconseguir tornar a poder fer les rutes que m'agraden i de cop va sortir el Marc.

D'alguna manera el culpable de que tornes a les curses i que tot hi desanimar-me molt a les primeres, per que en els trams on em tenia de baixar de la bici era "home mort", vaig tornar a passar-ho molt be sobre la bici. I també amb ell va ser quan varem contactar per primer cop amb una parelleta de gloveros que els hi anava la marxa. L'Ada i el Santi, una parella de Sabadell, que cada dia que es pujaven a la bici era per fer mes de 100km. Quin dos tronats!,
Amb els anys, els gloveros ja no ho son tan, les sortides junts cada vegada eren mes i per poder seguir el seu ritme era necessari tornar a entrenar de valent. Aixi que, aquí tenim els nous culpables de que la meva persona tornes a pensar en entrenar i tingues un objectiu, poder anar amb ells de "marxa".

En veritat no son tan lletjos eh!

I després d'un munt d'aventures junts, va i s'apunten al IB. Llastima de no poder anar amb ells i sort que hi volen tornar. Ja tinc un objectiu amb cara i ulls, tornar a Italia 5 anys després i ser finishers d'una de les curses mes dures del mon!

Entre tot aixo, el que no canvia i sempre hi es:

- Be, ja me cansat d'ajuntar lletres. Unes fotos del finde passat i cap a entrenar ;)

Si es que es te de ser glovero per no saber muntar la roda sense girar la bici!

Ah, i avui a entrenar amb aquesta maquina!

Niner One9

Enfocant l'objectiu.

Cada cop el tenim mes aprop i tot i que abans tenim la Terra de Maquis, les sortides cada cop les enfoquem mes a preparar l'IronBike. De fet, esta clar que si ens preparem per l'IB, a terra de maquis no hi anirem del tot malament.

Us deixo unes fotos de les ultimes sortides que em fet amb la colla.

Quina sorpresa! Quant temps sense veure'l!

Impressionant, com s'enfila per tot arreu el molt cab**!

El nostre moment de gloria, quin pal els hi varem fotre!

Quina explosió d'energia i bon rollo!

Aish... qui en tingues una!  :)

L'ultima d'elles, tot i ser després d'un dia prou distret, em va agradar molt i em va ajudar a veure que per poc motivat que estigui a les curses, el terreny que ens trobarem a Italia em farà treure el millor de mi.
 Cada dia en tinc mes ganes i estic segur que els altres companys estan igual que jo. Be, n'hi ha que encara tenen reptes molt importants abans d'aquest, però tot hi aixi,  ja van mirant el calendari amb tantes ganes com jo i es que l'IB no es una cursa com qualsevol altre. Tot i les diferencies que es poden tenir amb els organitzadors (sobre tot per el reglament que s'utilitza ),la duresa de la prova (tan per quilometratge, desnivell acumulat, terreny...) fa que sigui un dels reptes mes durs que es pugui plantejar qualsevol biker i una experiència inoblidable  per a tots els qui hi participen.

Aixo, que quines ganes tinc de tornar-hi! :)